Mosaic hidràulic de Barcelona

La tecnologia de fabricació del mosaic hidràulic va aparèixer a Europa a mitjan segle XIX. A diferència de la ceràmica tradicional, aquesta rajola no requereix cocció: s'elabora a partir de ciment, sorra, pols de marbre i pigments naturals, que es premsen sota una gran pressió. L'edat d'or d'aquest material a Catalunya va coincidir amb l'època del Modernisme. Arquitectes destacats de l'època, com ara Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i altres mestres catalans, dissenyaven patrons únics per als terres, considerant que el paviment havia d'harmonitzar amb les façanes i el mobiliari per aconseguir una unitat estètica de l'edifici. A mitjan segle XX, la popularitat de la rajola va decaure a causa de l'aparició de materials més lleugers i econòmics, com el terratzo i el gres porcel·lànic. 

 En què rau la seva singularitat Segons les fonts, el valor del mosaic català es deu a diversos factors:  

- Producció artesanal: Cada rajola es fabrica individualment. Mitjançant motlles metàl·lics especials (matrius), els artesans creen complexos motius geomètrics o florals que resulten impossibles de reproduir amb exactitud de manera industrial. 

 - Democratització de l'art: El mosaic hidràulic va permetre traslladar el refinat llenguatge decoratiu del Modernisme a les llars de la gent corrent, que no es podia permetre projectes arquitectònics costosos. 

- Diversitat increïble: S'estima que existeixen milers de dissenys diferents. Encara avui, els col·leccionistes descobreixen models fins aleshores desconeguts sota capes de ciment modern o laminat. 

- Durabilitat i estètica: L'ús de pigments naturals i marbre proporciona colors profunds i intensos i una resistència al desgast excepcional. 

 Ressorgiment contemporani: els «caçadors de rajoles» En els darrers anys ha sorgit a Barcelona el fenomen dels «caçadors de rajoles» (tile hunters), com ara Joel Canovas (@tilehunter) i Marc Ocaña. Ells rescaten fragments històrics de terres literalment d'entre la runa d'obra durant les reformes de pisos antics. Avui dia, aquestes rajoles han passat de ser un simple material de construcció a convertir-se en un símbol de la memòria urbana i en objecte de col·leccionisme. A Barcelona s'obren espais especialitzats, com el «Museu de la Rajola» (El Temple de la Rajola), dedicats a l'estudi, la catalogació i la restauració d'aquest patrimoni. Els dissenyadors contemporanis també recuperen aquest material, utilitzant-lo en interiors per dotar l'espai de caràcter i singularitat.